UN GOVERN DE CONCENTRACIÓ PER LA INDEPENDÈNCIA
"Cal posar en valor els resultats del 14-F, el mandat del poble és molt clar i mai ho havia estat tant. És imprescindible que aquest resultat tingui efectes pràctics."
En efecte, els resultats de les eleccions del 14 de febrer, són clars i són històrics pel que fa a la majoria independentista obtinguda. 74 diputats i pràcticament el 52% dels vots independentistes; una fita, sens dubte històrica, i que caldrà molta responsabilitat i fermesa alhora d'administrar i materialitzar.
Anant per pams, primerament hem de remarcar que aquest 14-F, els catalans han decidit que és ERC qui ha d'assumir el lideratge polític del govern, en tant que és la primera força independentista en nombre de vots i escons. Tanmateix, el poble també ha decidit que ERC i Junts estan condemnats ha entendre's, ja que només els separa 1 escó; i hauran de fer-ho sobre unes bases d'entesa diferents a les de la passada legislatura. Seguidament, cal destacar que els catalans han volgut que la CUP assumeixi un paper més destacat comparat amb la darrera legislatura, ja sigui a nivell programàtic i d'incidència parlamentària, o bé formant part directament del govern de la Generalitat.
En el terreny nacional, i tenint en compte les majories en vots i en escons, queda evidenciat l'aval del poble de Catalunya al camí iniciat l'1 d'octubre del 2017, i no només això, sinó que el resultat reflecteix la voluntat d'anar més enllà de la tardor del 2017 i que es facin passes per assolir l'objectiu. Alhora, voldria destacar un detall que no és menor, ja que la majoria de l'independentisme no avala els pactes o investidures a Madrid, en tant que la suma de Junts i la CUP és de 41 diputats, i ERC en té 33.
Penso, que el nou govern tindrà la responsabilitat de fer que la majoria de gairebé el 52% d'independentistes, tingui efectes pràctics, i succeeixi quelcom diferent. És a dir, no és possible que obtenint aquesta majoria, que en el referèndum escocès hagués estat el tret de sortida de les negociacions sobre la independència amb el govern britànic, a Catalunya signifiqui trucar a Madrid i demanar si us plau que es reuneixi la taula de diàleg, mentre s'aproven pressupostos i es garanteix l'estabilitat del Gobierno de l'Estat. Aquest resultat ha de tenir efectes pràctics i tangibles, i si des de l'Estat no existeix un reconeixement i la voluntat d'emprendre una negociació sobre els efectes del mateix, haurem de preparar les bases per avançar. L'alliberament nacional i el progrés social i econòmic de Catalunya, no pot dependre de la major o menor democratització de l'Estat espanyol.
Com a independentista que vull deixar-ho de ser el més aviat millor, m'agradaria que del resultat del 14-F sorgeixi, no un govern de concentració independentista, sinó un govern de concentració per la independència. Un govern que respongui al 52%, i que inclogui a Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i la CUP, responent lleialment a l'expressió popular del 14 de febrer.
Però és evident que un govern amb els partits independentistes ha de canviar diversos aspectes troncals, més enllà de les demandes i exigències que legítimament pugui plantejar la CUP. Un nou govern d'ERC, Junts i la CUP - amb el nivell d'implicació que els cupaires acabin decidint -, requereix de la renovació de lleialtats i confiances per poder avançar. Aquest nou executiu necessita un pla de govern clar i concís, que no ens pugui portar a dubtes, inestabilitats o crisis internes, que tan de mal ens fan.
El nou govern de concentració per la independència, penso que ha de penjar de dos pilars fonamentals; primerament, cal que el nou acord de govern garanteixi un pla de xoc social i econòmic a les diverses crisis a les que ens trobem immersos. Coincideixo amb el fins ara vicepresident en funcions, Pere Aragonès, en que fóra bo que aquest pacte d'investidura i de govern, vagi lligat a un acord pels Pressupostos de la Generalitat per al 2021, tenint en compte la greu situació del país. Un pla de xoc que tingui en compte, sobretot els sectors més afectats per la pandèmia, i que previngui futures situacions socials i econòmiques que encara no s'han produït, però que sorgiran quan finalitzi la crisi estrictament sanitària. Un pla de xoc, que supleixi en la mesura del possible, la deixades de funcions de l'Estat a Catalunya, pel que fa al pagament d'ajudes directes, polítiques que facin referència a habitatge, desnonaments, protecció de les PIME, dels treballadors; en definitiva, desplegar una pla social i econòmic d'arrel keynesiana, que injecti diners en l'economia productiva i els sectors més afectats, per engegar l'economia i pal·liar els efectes socials de la crisi. Tot això, acompanyat de mesures pel canvi climàtic, la igualtat de gènere, la revolució digital i tecnològica, potenciar l'escola i la salut públiques, revisar, debatre i millorar el model d'ordre públic, etcètera.
En segon lloc, cal un acord, per avançar en el pla nacional. Un acord del 52%, que posi l'amnistia com a punt imprescindible per iniciar qualsevol negociació, i el dret a l'autodeterminació al centre. De no ser possible negociar aquests requisits de manera bilateral i responent a la voluntat dels catalans a les urnes, el full de ruta ha de contemplar un pla, per durant la legislatura, donar forma a les bases de la República Catalana. Amb la col·laboració indispensable del Consell per la República, partits, institucions i ciutadania, per poder estar a punt nacional i internacionalment, per activar la Declaració d'Independència del 2017, i poder fer-la efectiva. Plantejo situar-nos en un punt de no-retorn, on certament amb la majoria del país al costat, la independència sigui inajornable, tant per a Catalunya, com per l'Estat, com per les institucions europees. Hem de generar aquest escenari, i amb els aprenentatges del 2017 i la unitat estratègica del moviment, som capaços de generar-lo, i de guanyar-lo!
Salut!
Joan Grané i Caballero, 06 de març de 2021