SUPERAR EL 50%

"Guanyar per més del 50% ha de produir un impacte a nivell intern, i un canvi amb les relacions amb la comunitat internacional"

Podríem dir que en totes les eleccions a les quals s'hi ha presentat l'independentisme, s'ha buscat superar el famós llindar del 50% dels vots, sobretot en les eleccions al Parlament de Catalunya que son les que en els darrers 5 anys s'han plantejat més en base a les majories en clau nacional. Però sigui com sigui, l'independentisme ara per ara s'ha resistit a superar aquest 50% de vots.

Mirant els resultats, podem observar un 47,80% d'independentisme en les eleccions del 27 de setembre de 2015, o un 47,50% en les eleccions del 21 de desembre de 2017. Cal dir que el percentatge és un 0,30% inferior en el 2017, que en el 2015, però el nombre de vots independentistes és major en el 2017, que no pas al 2015. En el cas de les eleccions europees del 2019, observem que l'independentisme obté el percentatge més alt de la història, amb un 49,71% dels sufragis. Però certament, a dia d'avui mai hem superat la barrera del 50% dels vots, que podria canviar el paradigma polític, no tant en les relacions amb l'Estat espanyol - que no tindrà cap tipus de reconeixement ni consideració -, però si en les relacions que puguin arribar a establir-se amb la comunitat internacional, que és on ens haurem d'adreçar.

Res ha canviat des de l'entrada a la Moncloa d'un suposat «gobierno progresista». A dia d'avui hi han 2.850 independentistes represaliats, i la situació no va a la baixa, entre presos polítics, exiliats, imputats, perseguits judicialment, inhabilitats. I no s'oblida la imprescindible col·laboració de la Fiscalia General de l'Estat, perquè els presos polítics no obtinguin el 3r grau penitenciari i passin 23 hores diàries tancats a la cel·la, però bé tots sabem de quien depende la Fiscalía, del govern que diu que vol dialogar amb Catalunya, però que no vol convocar la taula de diàleg, i no vol que aquesta taula tingui mediadors, o mínimament uns testimonis de les converses.

És per tot això, que l'independentisme en aquestes properes eleccions ha de superar la barrera del 50% dels vots, un fet que en el sí de les relacions amb l'Estat espanyol, pot ser que no tingui conseqüències perquè ja ens coneixem entre tots. Però el fet de superar la barrera del 50% dels vots, a parer meu hauria de suposar dues coses essencials. La primera, és una legitimació del moviment independentista en el context internacional, fet que ha de permetre una mediació internacional en el conflicte polític, i alhora iniciar les converses amb diversos estats per a assegurar el reconeixement internacional en quan es produeixi una declaració d'independència. I en segon lloc, a nivell intern no pot ser passat per alt, perquè significarà que en el sí del poble de Catalunya hi ha una majoria social a favor de la independència, de manera que aquest resultat haurà de tenir un impacte directe en l'estratègia independentista, i haurà de ser una palanca per poder encarar la fase final del procés, és a dir, la fase resolutiva.

Que l'independentisme català en el seu conjunt superi el 50% dels vots, ha de fer que siguem nosaltres qui de nou prenguem la iniciativa del procés d'independència, com va passar l'1-O. Quan nosaltres portem les rendes de les accions de confrontació que s'han de produir davant la constant vulneració de drets, que duu a terme l'Estat espanyol, és quan guanyem. De manera que superar el 50% de vots ens ha de dur a preparar el nou i definitiu embat democràtic amb l'Estat, que finalment ens dugui a la independència de Catalunya. Parlo de generar un conflicte orquestrat des de l'independentisme, que esquerdi les estructures de l'arcaic règim del 78, i amb l'aval de la majoria social del país, ens permeti arribar a la independència; sense receptes màgiques, sinó fent allò que sabem fer, i fent allò que ens ha permès obtenir victòries com les de l'1-O, l'aeroport del Prat o les victòries de l'exili per Europa. Fent les coses «a la catalana», de manera determinada, intel.ligent i sobretot persistent.

Preparem-nos!

Joan Grané Caballero, 12 d'octubre de 2020