L'ESTRANYA POR AL NACIONALISME

Aquesta setmana hem escoltat les declaracions del President del Parlament i líder pesant d'ERC, Roger Torrent, dient que l'independentisme ha de fugir de connotacions nacionalistes. Hem sorprèn que un líder d'Esquerra Republicana de Catalunya faci aquestes declaracions, intentant fer pervers el concepte històric del nacionalisme a Catalunya. Roger Torrent va voler equiparar el nacionalisme català, i de facto al nacionalisme basc i gallec, als nacionalismes identitaris, xenòfobs i amb visions simplificades, que existeixen arreu d'Europa i ara també a l'Estat espanyol. Però em temo que, o bé el president Torrent encara no ha entès absolutament res de Catalunya, el seu propi país, o té masses ganes de fer sang on no hi ha ferida.

Cal aclarir, que és i ha estat el nacionalisme català, davant les perverses declaracions del President del Parlament, i també davant els tweets provocadors i incendiaris que fa constantment Gabriel Rufián en la mateixa direcció. Al meu entendre i fent una classificació simple, però molt aclaridora, podem observar tres tipus de nacionalismes, malgrat que dins dels mateixos existeixin més diversificacions, però en línies generals en podem observar tres. En primer lloc, un nacionalisme sense estat, és a dir, regions i/o comunitats lingüístiques i/o culturals, que tenen voluntat i vocació de construcció nacional. És el cas del que s'ha viscut i es viu a Catalunya, Euskadi, Escòcia o el Quebec, aquest nacionalisme pot ser independentista, o potser que no ho sigui, però és transversal. En segon lloc, un nacionalisme d'Estat amb una visió més, o menys centralista de l'Estat que representen, i majoritàriament de caràcter unificador, com és el cas del PP, Ciutadans, part del PSOE i els partits francesos.

I en tercer i últim lloc, un nacionalisme identitari i ètnic, que es basa en una suposada superioritat moral dels «seus», davant dels «altres», seria el cas de les forces d'extrema dreta com VOX, Le Pen, Salvini o Trump.

Penso que és molt important saber diferenciar molt bé això, ja que en funció del cas que parlem, el paradigma varia molt. És molt diferent parlar del nacionalisme del president Pujol, del president Rajoy o del president Trump, son concepcions de la nació i de la societat completament diferents. A Catalunya hem viscut i vivim un nacionalisme cívic, solidari i integrador. Un nacionalisme transversal, ja que té partits i persones de l'esquerra, del centre i de la dreta. Però em temo que el nacionalisme que el president Torrent volia demostrar, no és pas el nacionalisme català, la idea perversa que el President del Parlament pretenia donar m'atreveixo a dir que no arriba a l'1% de la societat catalana.

Els plantejaments nacionalistes, criticats per sectors d'ERC (que històricament han defensat), i dels comuns (que diuen no tenir banderes, però el 14 d'abril treuen la tricolor), son els plantejaments que han donat a Catalunya el que avui té, son les idees cíviques, pactistes i democràtiques que han engreixat l'autogovern de Catalunya i l'han dotat d'eines com ningú ho ha fet, els plantejaments que han guanyat 11 de les 12 eleccions al Parlament des del 1980.

No entenc aquest nou plantejament de dirigents d'ERC, on es concep la independència de Catalunya, però no es contempla la nació catalana. És evident que la voluntat de construir un estat independent no és només pel fet de donar continuïtat i alliberament a la nació catalana, també ho és fonamentalment per guanyar drets fonamentals (socials, civils i polítics) i per tenir més i millors recursos per desenvolupar el país. Però més enllà d'això que és imprescindible, existeix un component nacional, sense el qual mai hauríem arribat ni tan sols a plantejar-nos la independència de Catalunya.

Catalunya és una històrica nació d'Europa i hem de defensar els seu reconeixement com a tal, que comprèn el respecte a la llengua pròpia de Catalunya, el català, la cultura catalana, així com les nostres institucions d'autogovern, davant la històrica opressió que ha patit davant del centralisme espanyol i la seva voluntat d'un Estat uniforme. I amb el component històric que tot plegat representa, es forma la idea de la nació catalana. Una nació oberta, integradora, europea, republicana i amb voluntat d'esdevenir un estat lliure, com qualsevol altre.

Joan Grané Caballero, 25 d'abril de 2020