LA VIA UNILATERAL I LA VIA NEGOCIADA

"Anar a la taula de diàleg havent renunciat prèviament a la via unilateral, a la confrontació democràtica i a la desobediència, és anar-hi políticament desarmats i sense el mínim poder de negociació. Cal tenir-ho en compte."

No només no podem renunciar a cap via democràtica per aconseguir la independència, sinó que hem de transitar-les totes per poder guanyar definitivament. L'independentisme català no està en posició de poder renunciar a res, i molt menys a l'única via que a hores d'ara depèn exclusivament de nosaltres mateixos.

L'1 d'octubre, que precisament no va ser fruit d'un procés de negociació i acord, ha estat una de les grans victòries que hem assolit com a poble. I el referèndum del Primer d'octubre, és fruit d'un procés unilateral, i de desobediència civil i institucional, on l'empoderament ciutadà i la determinació del govern i el Parlament van conjurar-se per assolir una de les majors victòries - sinó la major - que hem assolit com a moviment, i amb major ressò internacional.

Però cal recordar que el referèndum de l'1-O, sorgeix a causa d'un procés de negociació fallit, o que simplement ni es va arribar a produir. I és aleshores, quan podem matisar que la via unilateral queda justificada i legitimada com a conseqüència del fracàs de la via negociada, o bé si es produeix una majoria favorable a la independència - com el 14 de febrer - i no hi ha voluntat de negociació per part de l'Estat.

És evident i ha quedat demostrat al llarg dels anys, que l'aposta de l'independentisme ha estat i és poder desenvolupar un procés basat en la "via escocesa", amb la celebració d'un referèndum acordat entre les parts. Però també és evident que l'Estat espanyol no és el Regne Unit de David Cameron, i la idea del referèndum pactat, vinculant i reconegut no és factible, fet que no impedeix que s'utilitzin totes les vies per poder aconseguir-lo, malgrat la desconfiança absoluta de que pugui arribar a bon port.

És per tot això, que l'independentisme no pot renunciar a cap via, s'han d'explorar totes fins al final i ens hem de preparar col·lectivament per fer-hi front. S'hi ha de seure a la taula de diàleg a exprimir aquesta via - malgrat l'escepticisme i la desconfiança - i tractar de fer efectiva l'amnistia i l'exercici del dret a l'autodeterminació, en definitiva, cercar una resolució democràtica pel conflicte polític. Però a aquesta taula s'hi ha d'anar amb les demandes a un costat, i amb la carta de la via unilateral a l'altre màniga i a punt per fer-la efectiva en qualsevol moment. Això és el que ens permetrà tenir un mínim poder de negociació, d'altra manera no en tindrem cap.

I paral·lelament al procés de negociació, hem de preparar la via unilateral, el famós embat democràtic, no podem renunciar-hi, no ens ho podem permetre. I aquesta via unilateral, s'ha de preparar per quan fracassi un procés de negociació - amb marge fins al 2023 - agafat amb pinces, no tornar a cometre alguns errors que probablement es varen cometre l'any 2017 en la gestió del post-referèndum. No hi podem renunciar, perquè ha estat l'única via que a dia d'avui ens ha donat victòries i ressò internacional, i perquè és l'única via que depèn exclusivament de nosaltres mateixos.

Dit tot això, vull remarcar que aquest article no és cap crítica, ni va contra cap actor independentista, és un escrit d'opinió personal amb el qual vull contribuir a sumar arrel del debat sa i constructiu que s'ha generat aquesta setmana, com a conseqüència de l'article del president d'ERC, Oriol Junqueras.

Persistim! No Surrender!

Joan Grané i Caballero, 12 de juny de 2021