EL GENOCIDI ESPANYOL

"Espanya, històricament, i d'ençà que era un imperi, ha estat construïda en base a la repressió, a la força militar i a la submissió d'altres pobles, cultures i nacions a la uniformitat plantejada per part de l'imperialisme espanyol."

La història de les darreres dècades i segles, ens mostra la constant desintegració del que va ser el gran i poderós l'imperi espanyol, "donde nunca se pone el sol" que deien. Doncs precisament és d'aquest gran imperi, del que n'ha quedat un territori reduït, empobrit i sense cap tipus influència a l'exterior. Un territori espanyol, que jo no m'atreveixo a descartar que quedi encara més reduït.

Per a qualsevol nacionalista espanyol, la història de l'imperi hispànic és exemplar, motiu d'orgull i de festa nacional. Però el ben cert és, que des de 1492 i durant l'edat moderna, l'imperi espanyol fou el campió mundial en genocidis. Potser el motiu d'orgull ja no és tan gran. I tot plegat acaba sent encara més surrealista, quan els nacionalistes espanyols tot convençuts afirmen, i amb rotunditat, que és gràcies a la hispanitat que existeixen els territoris de Llatinoamèrica, o bé que la hispanitat és l'etapa més brillant de la història de la humanitat, com va dir en Pablo Casado al 2018. No obstant això, caldria recordar-los sense aixecar la veu, que abans que es produís la invasió, el saqueig i el genocidi a Amèrica - en una expedició que anava orientada a l'Índia - , en els territoris que avui comprenen Llatinoamèrica, ja existia vida, ja existia humanitat, persones amb les seves costums, amb la seva llengua, grups amb la seva manera de fer, de gestionar-se la vida i d'entendre les seves societats.

L'imperialisme espanyol, fent ús del seu poder i de la seva voluntat colonitzadora, va arrasar amb tot el que va trobar per davant, va acabar amb el modus de vida d'aquelles societats que vivien en pau, però sens dubte això és motiu d'orgull nacional. La imposició ha estat i és l'ADN del nacionalisme espanyol en totes les seves etapes i formes. Parlem d'imposició a nivell lingüístic, cultural, polític, social, econòmic, religiós i tants altres àmbits. Un imperialisme que avui perdura, que manté exactament els mateixos estils i formes, però que certament està cada cop més dèbil i debilitat. Una Espanya de cap a caiguda, sense cap tipus d'influència en el context europeu i internacional, i és més, una Espanya que avergonyeix als principals mandataris europeus.

La pèrdua constant de territoris per part d'Espanya, és fruit de que la construcció nacional que s'ha pretès fer, ha estat sempre fictícia i sense cap tipus d'arrelament ni vincle real entre els membres qui n'han format i en formen part. La construcció de l'Estat-nació espanyol s'ha fet mitjançant l'annexió de territoris envaïts i mitjançant la colonització, la imposició cultural i la força militar que sens dubte genera més detractors que partidaris. Aquestes colonitzacions és evident que amb el temps acaben generant processos de secessió i amb la posterior independència de l'estat invasor, que certament és el fet que més s'ha donat amb les colònies envaïdes pels espanyols al llarg de les dècades glorioses. Els casos més recents; República Dominicana, Perú, les Filipines, Cuba, Puerto Rico, territoris del nord del Marroc, Guinea Equatorial i el Sàhara Occidental, i les dues dades més rellevants són que cap dels territoris independitzats han volgut retornar, i que Espanya té un procés d'independència obert a Catalunya, amb majories sòlides perquè sigui viable i un independentisme basc que pot ser que vagi en augment. De manera que la pèrdua del poder espanyol que s'ha vingut donant, encara no ha finalitzat.

I per concloure, voldria destacar que la pròpia celebració d'aquesta festivitat nacional espanyola, és el símptoma més clar i evident de que les estructures que regnen el sistema polític espanyol, començant pel Rei, passant pels poders estatals i acabant pels partits i una part majoritària de la població, són extremadament racistes, xenòfobs i imperialistes. I és evident que la mentalitat colonial espanyola, on l'imperi camina per sobre dels altres i es capaç de creure que la seva llengua hauria d'ésser d'ús internacional, mai ha canviat i no hi ha previsió de que els qui avui som vius ho veiem canviar. Queda palès que l'estat del pacient és greu, crònic i sense un procés de rehabilitació possible.

El 12 d'octubre no hi ha res a celebrar. 

Jo no celebro genocidis.

Joan Grané i Caballero, 11 d'octubre de 2021