APLICAR LA VIA KEYNESIANA
«John Maynard Keynes (1883-1946) fou un economista britànic, que és considerat un dels més influents del s. XX, per la gran repercussió de les seves teories econòmiques després de la crisi del 1929 i fins l'actualitat.»
La pitjor crisi des de la Segona Guerra Mundial, vaticinava l'Organització Mundial de la Salut - OMS -. Aquest fet ens ha de fer reflexionar a totes i tots, i a ser conscients de la magnitud de la crisi que tenim a sobre, i de les vides humanes que malauradament hi estan en joc. Una crisi a nivell sanitari, social i econòmic que ja fa quasi un any que dura a Catalunya, a Europa i al món sencer. Si m'apureu, afegiria que també existeix una crisi a nivell polític i democràtic en l'esfera global, tot i que aquesta fa més d'un any que ens ocupa.
El problema que humilment penso que tenim, és que plou sobre mullat. La crisi financera del 2008 va ser profundament dolorosa per a moltes famílies, empreses i per les mateixes administracions, que encara no se n'havien recuperat, i ja n'ha arribat una altra i del tot incerta. La qüestió no seria tant el que passa o deixa de passar avui i ara, sinó el que podria passar, si avui no s'apliquen les mesures suficients, per poder pal.liar el demà. Seguidament ho detallo, però en aquest sentit a l'Estat espanyol ja es va tard, i el temps pot ser crucial per la supervivència de centenars i milers de petites i mitjanes empreses del nostre país.
Com dic en el títol, cal aplicar la via keynesiana; adaptada sens dubte a la situació i les casuístiques que es donen en la crisi de la COVID-19. Actualment l'economia està aturada o parcialment aturada, fet que propicia que la gent perdi ingressos i de facto redueixi despeses no essencials. La conseqüència directa d'això, és una disminució de la demanda i del consum, que fa que a part de que l'activitat en els comerços, l'hostaleria i la restauració estigui parcialment aturada, quan aquesta pot estar oberta, els ingressos són mínims perquè la gent no consumeix o no pot consumir. Aquesta dada és desastrosa per a l'economia. Però com és l'Estat - les administracions - qui obliga a aturar aquests sectors de l'economia per motius sobradament coneguts, és la mateixa administració la qui s'ha d'encarregar de mantenir vius aquests sectors, perquè es vegin menys afectats, més enllà de l'afectació que suposa l'aturada de l'activitat econòmica.
Estimular la demanda - consum - i incrementar la despesa pública; podrien ser consells que ens donaria J.M.Keynes per a fer front a aquesta crisi. Personalment, els considero essencials per ensortir-nos-en de la manera més indolora possible, però anem per ordre. Ara per ara no és possible estimular la demanda perquè l'oferta és reduïda, la greu situació sanitària i la tercera onada de la COVID-19 en la qual estem immersos, no permeten que els negocis - els qui genera oferta - estiguin totalment oberts. De manera que el primer que potser s'hauria de fer, és cuidar i mimar a aquests oferents, és a dir, no abocar a les PIME a tancar.
Seguint el fil; salvar a les PIME, és salvar a milers de treballadors i milers d'economies familiars, i això avui en dia l'Estat només ho pot fer augmentant la inversió pública i si cal endeutant-se - aprofitant que els tipus d'interès són negatius, i l'endeutament no genera despeses extraordinàries -, per injectar directament diners en tots aquests sectors que malauradament estan sent devastats per la pandèmia. Que l'Estat avui salvi les petites i mitjanes empreses, amb una inversió pública significativa, és una aposta pel present, però sobretot és una aposta pel futur. No gastar avui, equival al tancament de moltes empreses - segons dades de la Cambra de Comerç de Barcelona i Foment del Treball -, l'atur de molts treballadors i treballadores i l'enfonsament de moltes economies familiars demà, fet que en el futur generaria una despesa immensament major per l'Estat - subsidis d'atur, menys teixit productiu, menys activitat econòmica, menys ingressos públics, etc -, que no pas donar avui aquestes ajudes directes, que permetrien mantenir vives a les PIME i quan passi la crisi sanitària siguin aquestes les que puguin liderar la recuperació econòmica i la reconstrucció social.
És aleshores, quan s'hagi salvat a qui pot generar oferta en el mercat, quan s'haurà d'estimular la demanda per poder recuperar l'activitat econòmica i el teixit productiu del país. I també aposto per fer-ho de la manera més keynesiana possible, és a dir, rebaixant els impostos que perjudiquen al consum i l'activitat econòmica, com és l'IVA, o bé l'IRPF a les rendes baixes i mitjanes, l'Impost de Societats a les PIME o augmentar progressivament el salari mínim interprofessional - SMI -, d'acord amb el desenvolupament econòmic. I tot això, amb l'objectiu de generar un augment dels ingressos públics, per poder augmentar la inversió pública, sense haver gratat la butxaca de les rendes baixes i mitjanes, ni de les PIME i emprenedors que són els generadors de riquesa d'un país.
A tall de conclusió i resumint els trets principals de l'article, penso que és imprescindible aplicar la via keynesiana, on l'Estat injecti diners en salvar als sectors més afectats, que malauradament són els sectors més importants de la nostra economia. I és important que ho faci, perquè hi han moltes vides i economies en joc i molts projectes i il.lusions familiars davant la incertesa. Malauradament l'Estat espanyol va tard, com sempre a la cua d'Europa, però que l'administració s'endeuti avui, és sens dubte pal.liar els efectes que vindran demà i intentar que la prosperitat econòmica i social arribi més d'hora que tard.
Salut!
Joan Grané i Caballero, 17 de gener de 2021